Parelles d'enamorats literàries

A continuació teniu les històries de tres parelles molt enamorades que no van acabar massa bé, i que segueixen una mica, el fil amorós i la història que hi va haver entre Blanca i Saïd a Mar i cel:

Tirant lo Blanc i Carmesina 

Tirant s'enamora de Carmesina, la filla de l'Emperador de l'Imperi Grec, una jove de 14 d'anys qui s'enamora també de Tirant.  És un amor a primera vista, i fan diversos jocs amorosos sense arribar al "acte", ja que Carmesina no vol fer-lo fins que arribin al matrimoni. El matrimoni arriba gràcies a les proeses de Tirant, tot i que aquest acaba morint d'una malaltia, i Carmesina també mort a causa de la tristesa que li provoca la mort del seu estimat. 

Galatea i Polifem

Polifem es un gegant que tenia un sol ull al front, era un ciclop que vivia a l'illa de Sicília. Es va enamorar de la Nimfa Galatea, però aquesta no li va fer cas perquè estava enamorada d'Acis. Polifem ple de gelós i d'ira, va atrapar els dos amants una nit mentre descansaven a la vora del mar, i va llançar una gran roca a Acis, que va quedar esclafat. Galatea va anar buscar ajuda, però al no trobar-ne va decidir demanar als déus que transformessin a Acis en un riu, i els déus van acceptar fer-ho.

Orfeu i Euridice

Un dia, Eurídice es va trobar amb Aristeu que va intentar forçar-la. Ella va intentar escapar, però va entrebancar-se amb una serp que la va mossegar i va morir. En un moment de desesparació, Orfeu va baixar als Inferns i va encantar amb la seva lira a tots els que estaven allà. Hades va quedar tan impressionat que va deixar que Orfeu s'emportés a Eurídice amb una única condició, que era que Eurídice no mirés al seu marit fins que arribés al món real. Va acceptar les condicions, però no va poder evitar-ho i Orfeu va mirar-la i Eurídice va desaparèixer per sempre.

Agència de càsting

A continuació, teniu tots els personatges de "Mar i cel" d'Àngel Guimerà amb la seva descripció i amb una foto, aquesta, però, és una d'actual, tal i com creiem que serien els personatges de l'obra si estiguessin visquen al segle XXI.

Saïd: és el capità d'un vaixell de corsaris algerians. Els seus pirates l'anomenen "arraix", que vol dir alt oficial d'un exèrcit islàmic. És generós i noble. Vol venjar-se de dels cristians ja que van matar els seus pares. Protagonista. 

Blanca: és molt religiosa, degut a l'educació que va rebre de petita, i havia viscut en la cel·la d'un convent. És la filla de Carles, i ha estat capturada pels pirates, al final, s'acaba enamorant de Saïd, tot i que veu els musulmans com els seus enemics i els de la seva religió, la cristiana. Protagonista.  

Carles: és el pare de la Blanca, un home ric i vell. Està al servei del rei. És un fanàtica religiós, que ha promès les seves terres a la institució eclesuàstica i ha lliurat la seva filla a un convent de monges de clausura. Creu que la Blanca està destinada a ser monja. 

Ferran: és el patró del vaixell cristià i que ha estat atacat pels corsaris. És el cosí de la Blanca i està enamorada d'ella. Vol treure a la Blanca del món religiós per fer-li veure el món, tal i com és. És un home valent, que donaria la vida per la Blanca.

 

Joanot: és un cristià renegat. Viu torturat per la culpa que arrossega, ja que va matar a la seva dona, i  es va afegir als pirates muslumans per evitar el càstig que li tocaria.

Hassèn: corsari del vaixell de Saïd, és el seu home de confiança i servidor absolut del seu patró, sempre el protegeix quan ataquen el seu vaixell. 

Malek: corsari del vaixell de Saïd, és el segon. Té l'ambició del poder de la nau.

Osman: corsari del vaixell de Saïd. Vol fer-se ric amb la pirataria i no té gaires escrúpols  per aconseguir-ho.

Mahomet: corasi del vaixell de Saïd. També vol fer-se ric, i no té gaires escrúpols. Sempre dóna suport al que diu l'Osman i en Malek. A estones és un covard. 

Guillem i Roc: pertanyen al vaixell cristià. Apareixen al tercer acte. Tenen una funcionalitat dramàtica. En Roc és mariner i obeix a Carles i en Guillem, al ser militar, ha d'obeir a Carles, que representa el rei. 

                  

                                Guillem                                                                    Roc                                                    

La vida d'Àngel Guimerà

 Àngel Guimerà i Jorge va néixer a Santa Cruz de Tenerife el 6 de maig de 1845 i va morir el 18 de juliol de 1924 a Barcelona. Va ser un dramaturg, polític i poeta en llengua catalana. Té una extensa obra en la qual, va agafar elements principals del realisme tot i tenir una aparença romàntica. Això ,el va convertir en un dels màxims exponents de la Renaixença a finals del segle XIX.

Era fill d'Agustí Guimerà i Margarita Jorge, tot i que el seu pare, va tardar a reconèixer a Àngel Guimerà i el seu germà com a fills. Ho va fer quan es va casa amb Margarita Jorge, a Barcelona, al cap d'uns anys del naixement dels seus fills. Aquest fet, va ser un dels primers que va marcar la vida i l'obra d'Àngel Guimerà. 

Un dels altres fets que va marcar la vida de Guimerà, va ser la seva arribada al Vendrell,  ja que es va trobar en un entorn lingüístic estrany, fet que el va obligar a integrar-se en un indret diferent al que coneixia a Santa Cruz. Aquest fet, va marcar molt les obres de Guimerà, per això alguns dels seus personatges també es trobaven dividits entres dues cultures o dos móns. 

El 1872, va començar a col·laborar de ple amb la plataforma cultural "La Jove Catalunya", que en va ser secretari i més tard tresorer. A partir 1873 va convertir-se en secretari de la redacció de "La Renaixença", que més tard va acabar dirigint.

El 1877 obté el títol de Mestre en Gay Saber als Jocs Florals. El seu primer recull de poemes va arribar 10 anys més tard. També va escriure contes com "El gos de casa" i "El nen jueu", els dos escrits el 1889.

Pel que fa a dramaturg, Guimerà va passar etapes diferents. La primera (1879-1893) era una etapa romàntica en vers i ambientada en períodes històrics, sovint imaginaris. La més destacada d'aquest període és "Mar i cel" (1888). A partir de 1890 va decantar-se pel teatre en prosa des d'una perspectiva més realista i naturalista, n'és un exemple "Maria Rosa" (1894) i "Terra baixa" (1897). A partir del 1900, va començar a provar diversos estils teatrals, com la tragèdia en vers.

El 1889 és escollit president de la Lliga de Catalunya, ja que estava molt vinculat en la política de l'època.

Van decidir donar-li  el Premi Nobel de Literatura el 1904, però les pressions del govern espanyol, que no veien amb bons ulls premiar a un autor català, van impedir que se li dongués.

Àngel Guimerà va morir el 18 de juliol de 1924 a Barcelona, el seu enterrament, va ser multitudinari al Cementiri de Montjuïc.